"Surcadores del cielo" (2008)

Aquesta pel·lícula d'animació, d'origen japonès, és d'aquelles pel·lícules que quan has acabat de veure-la estàs un quart d'hora pensant: "exactament... ¿què acabo de veure?". La resposta a aquesta pregunta, de to despectiu si voleu en relació a la pel·lícula, va transformant-se en una sensació completament positiva que acaba omplint-te i fent-te sentir bé, a mesura que te n'adones de la intensitat i dels valors de la pel·lícula. I, ja sabeu, que molt poques pel·lícules tenen la capacitat d'aconseguir aquest efecte beneficiós.
Anem a pams, però, perquè realment és una pel·lícula per parlar-ne. Primer de tot cal destacar que el director del film, Mamoru Oshii, té un curriculum que no te l'acabes en unes quantes sessions. Ve fent anime dels del 1984 i no cal entrar en gaires detalls, només cal dir que és el director de Ghost in the shell, per a mi un dels millors animes que he vist mai, i de la seva sequela, Ghost in the shell 2: innocence. per tant és un d'aquells directors que te l'has de mirar amb un cert respecte.
Ara bé, admeto que quan vaig començar a veure Surcadores del cielo -Sukai Kurora, en japonès, i The sky Crawlers, en anglès- no tenia ni punyetera idea de qui era el director, ja que la copia venia amb els crèdits en japonès i tampoc sabia que va estar anomenada al Lleó d'or de Venècia, el mateix any de la seva estrena. Per tant, la noció que la pel·lícula tenia classe la vaig anar recollint a mesura que anava entrant a la pel·lícula.
En segon lloc, comentar que està basada en una exitosa novel·la d'Hiroshi Mori, que compte amb cinc volums, i que relata una historia bèl·lica, embolcallada en un estrany to romàntic i desangelat.
En tercer lloc, s'ha de destacar l'estranya combinació dels diferents tipus d'animació. Des de la infografia més moderna al dibuix i moviment més clàssics, amb un resultat peculiar que dóna un to correcte al moviment i les expressions i amb uns fons sensacionals. Absolutament espectaculars les batalles aèries i els dissenys dels avions.
Entrant a la pel·lícula s'ha de dir que t'atrapa de seguida gràcies a les espectaculars, com deiem abans, escenes de batalles aèries, una trepidant acció i un realisme apabullant. Pel que fa als personatges protagonistes, de seguida notes que passa alguna cosa amb ells i és que són nens. No puc explicar més de l'argument perquè cal descobrir-lo per un mateix i és massa sorprenent, com per desvetllar-lo. Només destacar que la pel·lícula acaba sent una perceptible metàfora de la societat actual, en la que les persones han perdut una mica el rumb de les seves vides i dels seus valors. Sobretot, però, aquesta pèrdua de consciència humana, aquest no saber cap a on es va, es trasllada en el film, d'una manera cruenta, a la gent més jove, alertant del fort desencís i de la pèrdua total de les esperances en un futur que tenen actualment les noves generacions.
La pel·lícula expressa perfectament aquest sentiment perdut, amb un to completament desangelat i trist, que et cala fins a l'ànima, i et deixa en un estat de semiïnconsciència, de la qual no et retornes fins ben passada una bona estona del final de la pel·lícula.
Aquest compendi de sensacions i emocions són gràcies a l'estructura de la pel·lícula, construida en base a unes espectaculars escenes 3D aèries, amb molta acció, però que t'acaben baixant a la terra per seguir de prop aquests petits personatges que gairebé no parlen entre ells, i que la base de la seva comunicació són uns llarguíssims silencis, absolutament entenedors per a l'espectador. Un halo de misteri constant els envolta i planteja un munt d'interrogants, molts dels quals ni el director Mamoru Oshii ni el seu guionista Chihiro Itou es preocupen massa de respondre'ns.
Pel·lícula doncs, imprescindible pels fans de l'anime i per tots aquells que busquem pel·lícules que, de tant en tant, ens donin "alguna cosa més".