He tingut la sort de veure ja uns quants episodis d'aquesta serie que ha estat la revelació de la pasada temporada als Estats Units. I, com sempre, em pregunto per què no podem veure-la aquí, a Espanya, i a una hora prudent?(tampoc cal passar-la a les 3 de la matinada). Doncs perquè aquí, senyors, funcionen altres coses.
Des del capítol pilot que ja t'enamores de la serie. A mi, personalment, m'ha captivat perquè es tracta de la típica serie on, encara, el més important són els guions i els actors.
Tot gira al voltant d'una família, dividida en tres apartats: una família més o menys convencional, disneyana, de l'"american way of life"; una altra una mica més atípica, és a dir, un senyor gran casat amb una colombiana molt més jove que ell i que té un nen del seu anterior matrimoni d'uns 9 o 10 anys; i, la tercera família de la mateixa família, que són una parella de gays.
Amb aquestes premises i una realització molt actual, càmera en mà, sense preocupar-se gaire de ser massa fins o quadriculats, ens expliquen histories bastant senzilles, però en una forma divertidíssima. Els personatges són tremendament divertits i reals, com són també molt reals les situacions, que exploren aquells racons rancuniosos de les persones, els malentesos conjugals, les rebel·lies infantils i adultes, l'enemistat entre germans, les dificultats per entendre's entre un senyor de 60 anys i un nen de 10, o l'acceptació hipòcrita del matrimoni gay per part de la societat.
El més divertit, com deien, és la forma, d'una naturalitat aplastant. Les cosses passen com si passessin al davant de casa nostra i es complementen amb una serie de mini entrevistes personals als personatges, semblants a la confessió. Les confessions, en solitari o acompanyats d'altres membres de la família, generen un curiós subgènere de "gag" cómic, que nosaltres rebem a l'altre cantó del confessionari com a bons capellans amb la Coca-Cola enlloc del vi i les palomites enlloc de les hòsties.
¡És que m'encanta!
Des del capítol pilot que ja t'enamores de la serie. A mi, personalment, m'ha captivat perquè es tracta de la típica serie on, encara, el més important són els guions i els actors.
Tot gira al voltant d'una família, dividida en tres apartats: una família més o menys convencional, disneyana, de l'"american way of life"; una altra una mica més atípica, és a dir, un senyor gran casat amb una colombiana molt més jove que ell i que té un nen del seu anterior matrimoni d'uns 9 o 10 anys; i, la tercera família de la mateixa família, que són una parella de gays.
Amb aquestes premises i una realització molt actual, càmera en mà, sense preocupar-se gaire de ser massa fins o quadriculats, ens expliquen histories bastant senzilles, però en una forma divertidíssima. Els personatges són tremendament divertits i reals, com són també molt reals les situacions, que exploren aquells racons rancuniosos de les persones, els malentesos conjugals, les rebel·lies infantils i adultes, l'enemistat entre germans, les dificultats per entendre's entre un senyor de 60 anys i un nen de 10, o l'acceptació hipòcrita del matrimoni gay per part de la societat.
El més divertit, com deien, és la forma, d'una naturalitat aplastant. Les cosses passen com si passessin al davant de casa nostra i es complementen amb una serie de mini entrevistes personals als personatges, semblants a la confessió. Les confessions, en solitari o acompanyats d'altres membres de la família, generen un curiós subgènere de "gag" cómic, que nosaltres rebem a l'altre cantó del confessionari com a bons capellans amb la Coca-Cola enlloc del vi i les palomites enlloc de les hòsties.
¡És que m'encanta!
