dissabte, 13 de febrer del 2010

"Modern Family" (2009)


He tingut la sort de veure ja uns quants episodis d'aquesta serie que ha estat la revelació de la pasada temporada als Estats Units. I, com sempre, em pregunto per què no podem veure-la aquí, a Espanya, i a una hora prudent?(tampoc cal passar-la a les 3 de la matinada). Doncs perquè aquí, senyors, funcionen altres coses.
Des del capítol pilot que ja t'enamores de la serie. A mi, personalment, m'ha captivat perquè es tracta de la típica serie on, encara, el més important són els guions i els actors.
Tot gira al voltant d'una família, dividida en tres apartats: una família més o menys convencional, disneyana, de l'"american way of life"; una altra una mica més atípica, és a dir, un senyor gran casat amb una colombiana molt més jove que ell i que té un nen del seu anterior matrimoni d'uns 9 o 10 anys; i, la tercera família de la mateixa família, que són una parella de gays.
Amb aquestes premises i una realització molt actual, càmera en mà, sense preocupar-se gaire de ser massa fins o quadriculats, ens expliquen histories bastant senzilles, però en una forma divertidíssima. Els personatges són tremendament divertits i reals, com són també molt reals les situacions, que exploren aquells racons rancuniosos de les persones, els malentesos conjugals, les rebel·lies infantils i adultes, l'enemistat entre germans, les dificultats per entendre's entre un senyor de 60 anys i un nen de 10, o l'acceptació hipòcrita del matrimoni gay per part de la societat.
El més divertit, com deien, és la forma, d'una naturalitat aplastant. Les cosses passen com si passessin al davant de casa nostra i es complementen amb una serie de mini entrevistes personals als personatges, semblants a la confessió. Les confessions, en solitari o acompanyats d'altres membres de la família, generen un curiós subgènere de "gag" cómic, que nosaltres rebem a l'altre cantó del confessionari com a bons capellans amb la Coca-Cola enlloc del vi i les palomites enlloc de les hòsties.
¡És que m'encanta!

divendres, 12 de febrer del 2010

"Caprica" (2009)

Si una cosa he après dels americans i de les sèries de televisió és que poden fer el que vulguin, quan vulguin, on vulguin i tots els "vulguin" que s'us puguin ocòrrer. Ja vaig alucinar quan van ser capaços de fer set de les millors temporades de la historia de la televisió americana amb "The Gilmore girls", una sèrie de televisió centrada en la historia d'una mare i una filla que viuen en un poble de 9,000 habitants. Probablement la sèrie amb els diàlegs menys convencionals, més aguts i capritxosos de la televisió nord americana.
Dic això, perquè d'entrada sembla molt difícil per als guionistes i directors fer set temporades d'una serie amb aqu esta premisa. Però és que la de "Caprica" és brutal: s'atreveixen a fer una sèrie de televisió que passa 50 anys abans dels esdeveniments de la guardonada i mai prou ponderada "Battlestar Galactica", una serie de naus espacials, robots i robots humanoides, de caire intimista i gairebé filosòfic!
I van i s'atreveixen a fer el que n'anomenem una precuela. És a dir, a explicar-nos el perquè de tota la situació de les quatre temoprades de "Battlestar Galactica". És de bojos la idea.
La veritat, però, és que s'han atrevit a fer-la, i de moment, amb els tres episodis vistos, podem dir el següent: magn ífic l'episodi Pilot, amb un bon plantejament dels esdeveniments i amb fets inesperats i durs que comencen a plantejar el que serà la historia. El final és magnífic, amb una interessant trucada que pot comportar la destrucció de tot un món cinquanta anys després. Meravelosa i impactant la trucada.
Els altres dos capítols, si bé mantenen la mateixa qualitat tècnica i de producció ens porten més al que seria una serie de televisió del típic drama familiar, instigat per una serie d'esdeveniments dramàtics que no cal desvetllar. Les reaccions diverses, els diferents drames familiars, les amistats... tot ens porta per aquí. Per sort, "Caprica" té una motivació important i és que enmig de tot això, hi ha un món virtual, creat per l'avatar de la protagonista, que ens fa presagiar que ens portarà cap a derroters més interessants que ens explicaran el perquè de la destructiva relació entre robots (Cylons) i humans, a la serie "Battlestar Galactica" que li costa a la humanitat la seva destrucció (no desvetllo res, això ho sabem des de l'any 1978 amb la pel·lícula original titulada a Espanya "Galactica").
Interessant, doncs, de moment la serie. Veurem a on aquests intrèpids productors, directors i guionistes són capaços d'anar i de fer-nos hi anar amb ells.

"Alien trespass" (2009)

"Alien trespass" és una producció nord americana i canadenca absolutament peculiar. Intenta emular, i de fet ho aconsegueix, les antigues pel·lícules de ciència ficció dels anys quaranta i cinquanta i que tots nosaltres recordem de les sessions de Televisió Espanyola i que ens deixaven aquell regust estrany, mig amarg, perquè no acabavem d'entendre d'on sorgia tota aquella parafernalia de situacions, engins espacials, laboratoris, monstres i alienígenes. Alguns encara tenen malsons amb les diferents versions de Godzilla (àlies la sargantana de pelfa) i la seva competidora (d'una altra productora) tortuga voladora Gamera (àlies no puc ser més lletja), o amb aquells alienígenes que venien de l'espai en un magnífic blanc i negre, a vegades pastós, a vegades expressionista.
El que és genial d'aquesta pel·lícula és que tot i l'adopció del color -suposo que per adequar el producte a l'actualitat- no sembla tenir la intenció d'anar gaire més lluny que la de rememorar aquelles sessions davant l'antiga televisió i que ens provocava aquell gust dolcet-amarg en unes tardes (o vespre-nit, si el pare arribava tard) càndides, plenes d'imagineria i lluny de la digitalització actual.
El director deixa clara la seva idea de realitzar un divertimento per a ell mateix i pels fans d'aquestes pel·lícules quan és capaç de crear una atmosfera de tensió en un típic poble americà, quan una nau extraterrestre s'hi estrella (us recorda alguna cosa?); i, sobretot, ho ratifica quan en plena era de trucatges digitals, ell continua amb les clàssiques retroprojeccions en les que el fons era clarament sobreposat i es movia desafortunadament, intentant seguir l'acció dels protagonistes. Això sí, sempre sortia desenfocat.
El més meravellós de tot és l'alienígena, cutre que t'hi cagues. Més que cutre, espantós, i això enmig d'una producció curadíssima. Igualment, el platell volador, ens recorda altres platell il·lustres, com els que tenia el nostre amic Ed wood penjant d'un fil damunt de les seves maquetes.
El director de la pel·lícula, R.W. Goodwin, director entre altres d'una desena d'episodis d'"Expediente X", i productor de quatre temporades d'aquesta serie, té una prolífica i extensa carerra com a productor executiu i els seus contactes, entenem, li han permès realitzar aquest producte que té per objectius: primer, divertir-se ell mateix; segon, homenatjar el gènere; i, tercer, divernir-nos a tots plegats, ja que l'entreteniment està assegurat.
Magnífica la interpretació de Eric McCormack (àlies Will a la meravellosa sèrie "Will i Grace", en el seu paper de professor xiflat.

"Shoa" (Claude Lanzmann) 1985


"Shoa" és bàsicament un documental d'unes 9 hores de duració en el que es dissecciona d'una manera esgarrifosa i demolidora les diferents experiències d'un grup de persones supervivents en els camps de concentració nazis durant l'etapa anomenada "La solució final". Les experiències ens situen als llocs exactes on van ocòrrer els fets, amb els personatges que ho van viure i entre els que s'inclou alguns càrrecs de les SS alemanyes, així com alguns soldats, a més a més d'historiadors.
El documental, realitzat entre els anys 1980 i 1985, per Claude Lanzmann, i estrenat aquest darrer any, té un format senzill, bàsicament rodat amb una càmera de cinema i les limitacions estètiques que aquests tipus de càmeres comportaven a l'hora de filmar.
El realitzador va recórrer mig món, perseguint a persones que fossin capaces d'encarar-se amb aquells fets -tot i els anys que havien passat- i que s'atrevissin a explicar amb tota mena de detalls -el realitzador es fa pessat a l'hora d'insistir en això- la seva experiència als fatídics camps.
"Shoa" aporta detalls difícils d'escoltar per la seva realitat extremadament cruenta i inimaginable i, en més d'un cas, amb els personages abandonant davant la càmera i enfonsant-se en les seves emocions davant dels records inesborrables de la magnitud dels fets.