"Qué vida más triste" (2005-2009)

Tot i que encara no ho he llegit enlloc espero, pel bé de la televisió creativa, que aquesta sèrie enceti la seva setena temporada -la que seria la cuarta a la cadena estatal La Sexta-. Des de que la vaig veure per primera vegada és una sèrie que em va atrapar. De fet, no sóc l'únic, perquè la serie es va estrenar el març de l'any 2005 en una pàgina web d'internet i a principis de 2008 ja tenia més de dos milions de visites. Una xifra astronòmica si es considera el canal de transmissió de la serie i la inexistent promoció de la mateixa.

La Sexta va comprar la serie l'any 2008 i ja s’han realitzat tres temporades (actualment està en reposició continua de capitols), arribant a un total de sis temporades de més de 150 capítols, sempre dividits entre quatre o cinc sketxos.

La sèrie va néixer entre un grups d'amics de Basauri (País Vasc), ja que Rubén Ontiveros, el seu realitzador, i els actors Borja Pérez (gruísta de professió) i Joseba Caballero (treballador d’un laboratori químic) viuen al mateix barri tota la vida i tots els personatjes –bàsicament amics- conserven els seus noms reals. La serie va adoptar el format de videoblogger, ja que al 2005 era una de les modes d’internet i inicialmente ens van fer creure que les histories que li passaven a Borja Pérez eren reals, i no sorgides de la mà del guionista -a vegades guionistes- Rubén Ontiveros. Per això, en un principi, fins i tot es grabava en càmara oculta. Això es va anar perdent, sobretot en l’etapa de La Sexta, en que fins i tot es veia el darrera de l’escenari i l’equip de la serie –inclosos els guionistes- en moltes ocasions.

Gravat amb pocs mitjans en les seves primeres tres temporades, i molts més a partir de la cuarta, al comprar-la La Sexta, la serie es centra sempre a casa d'en Borja Pérez, i comença amb ell assegut a la vorera del llit, damunt d'una bànua lletgíssima -que no han canviat mai durant les sis temporades, ja que és una icona de la serie- i en la que Borja, d'una manera entusiasta, ens comença a explicar alguna historia. La historia sempre és interrompuda per abundants flashbacks que ens van donant una idea real de com han passat les coses, normalment molt diferents a com les explica Borja. I això és perquè Borja és una mena de paradigma de tots nosaltres, que a vegades mentim o volem veure les coses a la nostra manera, independentment de la realitat, per fer que aquestes passin exactament com volem o que, simplement, coincideixin amb els nostres interessos. Si no és així, la vida no ens interessa. Ara, després passa el que li passa a Borja, que en la major part dels casos la realitat ens acaba atrapant i en sofrim les conseqüiències, com si ens inculquessin una penitència.

No tots fem o hem fet les bestieses que fa Borja Pérez, les seves malifetes, els seus enganys interessats, els seus moviments pèrfíds, però si que tots hem fet, alguna vegada, alguna de les seves baixeses. La serie explota perfectament aquesta faceta tan humana i la contraposa amb el personatge de Joseba Caballero, una mena de consciència natural, que intenta avisar Borja de les conseqüències del que fa. El més important, però, és que en tot aquest procés, l’espectador es deixa el riure en la pantalla i s’ho passa molt bé. Personalment és de les series que conec que em fan més riure.

Una de les coses que a mi m’agrada més de la serie són aquests finals autoconcluyents. Si els fets que han passat en un episodi es continuessin desenvolupant en l’episodi següent les conseqüències serien devastadores, però els episodis de “Qué vida más triste” no tenen memoria –només l'elemental- i mai més es torna a parlar d’aquella bestiesa que ha fet Borja, i per tant, torna a començar de zero, perquè el personatge estigui net de qualsevol imputació de coherència i tingui així tota la llibertat d’acció que qualsevol de nosaltres desitjariem en la vida real.

També són molt divertits els capítols que obren una mica més les possibilitats del personatge, sobretot quan actúa de bona fè -que també acaba cagant-la- i això es veu més en alguns moments d’episodis fantàstics, on surt dialogant amb un dibuix animat que és en Bruce Willis, vestit amb el traje espacial d’Armageddon, o quan retorna al futur amb un “delorian” (clavat al de la pel·lícula) o quan toquen algun tema de ciència ficció o fantaciencia de l'antiga Serie B americana.

Finalment només destacar els tocs freak de la serie, sobretot en l'obsessió malaltissa amb la serie “Prison break”, les continues sessions de Playstation, els jocs i les pel·lícules bizarres, les camisetes del Pryca, i les coletilles com “¡toma, toma!, ¡flipa, flipa! o “¡Joseba, que cuando tienes razón se te da, se te da!

¡Adorable!

www.quevidamastriste.com

"Surcadores del cielo" (2008)

Aquesta pel·lícula d'animació, d'origen japonès, és d'aquelles pel·lícules que quan has acabat de veure-la estàs un quart d'hora pensant: "exactament... ¿què acabo de veure?". La resposta a aquesta pregunta, de to despectiu si voleu en relació a la pel·lícula, va transformant-se en una sensació completament positiva que acaba omplint-te i fent-te sentir bé, a mesura que te n'adones de la intensitat i dels valors de la pel·lícula. I, ja sabeu, que molt poques pel·lícules tenen la capacitat d'aconseguir aquest efecte beneficiós.
Anem a pams, però, perquè realment és una pel·lícula per parlar-ne. Primer de tot cal destacar que el director del film, Mamoru Oshii, té un curriculum que no te l'acabes en unes quantes sessions. Ve fent anime dels del 1984 i no cal entrar en gaires detalls, només cal dir que és el director de Ghost in the shell, per a mi un dels millors animes que he vist mai, i de la seva sequela, Ghost in the shell 2: innocence. per tant és un d'aquells directors que te l'has de mirar amb un cert respecte.
Ara bé, admeto que quan vaig començar a veure Surcadores del cielo -Sukai Kurora, en japonès, i The sky Crawlers, en anglès- no tenia ni punyetera idea de qui era el director, ja que la copia venia amb els crèdits en japonès i tampoc sabia que va estar anomenada al Lleó d'or de Venècia, el mateix any de la seva estrena. Per tant, la noció que la pel·lícula tenia classe la vaig anar recollint a mesura que anava entrant a la pel·lícula.
En segon lloc, comentar que està basada en una exitosa novel·la d'Hiroshi Mori, que compte amb cinc volums, i que relata una historia bèl·lica, embolcallada en un estrany to romàntic i desangelat.
En tercer lloc, s'ha de destacar l'estranya combinació dels diferents tipus d'animació. Des de la infografia més moderna al dibuix i moviment més clàssics, amb un resultat peculiar que dóna un to correcte al moviment i les expressions i amb uns fons sensacionals. Absolutament espectaculars les batalles aèries i els dissenys dels avions.
Entrant a la pel·lícula s'ha de dir que t'atrapa de seguida gràcies a les espectaculars, com deiem abans, escenes de batalles aèries, una trepidant acció i un realisme apabullant. Pel que fa als personatges protagonistes, de seguida notes que passa alguna cosa amb ells i és que són nens. No puc explicar més de l'argument perquè cal descobrir-lo per un mateix i és massa sorprenent, com per desvetllar-lo. Només destacar que la pel·lícula acaba sent una perceptible metàfora de la societat actual, en la que les persones han perdut una mica el rumb de les seves vides i dels seus valors. Sobretot, però, aquesta pèrdua de consciència humana, aquest no saber cap a on es va, es trasllada en el film, d'una manera cruenta, a la gent més jove, alertant del fort desencís i de la pèrdua total de les esperances en un futur que tenen actualment les noves generacions.
La pel·lícula expressa perfectament aquest sentiment perdut, amb un to completament desangelat i trist, que et cala fins a l'ànima, i et deixa en un estat de semiïnconsciència, de la qual no et retornes fins ben passada una bona estona del final de la pel·lícula.
Aquest compendi de sensacions i emocions són gràcies a l'estructura de la pel·lícula, construida en base a unes espectaculars escenes 3D aèries, amb molta acció, però que t'acaben baixant a la terra per seguir de prop aquests petits personatges que gairebé no parlen entre ells, i que la base de la seva comunicació són uns llarguíssims silencis, absolutament entenedors per a l'espectador. Un halo de misteri constant els envolta i planteja un munt d'interrogants, molts dels quals ni el director Mamoru Oshii ni el seu guionista Chihiro Itou es preocupen massa de respondre'ns.
Pel·lícula doncs, imprescindible pels fans de l'anime i per tots aquells que busquem pel·lícules que, de tant en tant, ens donin "alguna cosa més".