"Qué vida más triste" (2005-2009)

Tot i que encara no ho he llegit enlloc espero, pel bé de la televisió creativa, que aquesta sèrie enceti la seva setena temporada -la que seria la cuarta a la cadena estatal La Sexta-. Des de que la vaig veure per primera vegada és una sèrie que em va atrapar. De fet, no sóc l'únic, perquè la serie es va estrenar el març de l'any 2005 en una pàgina web d'internet i a principis de 2008 ja tenia més de dos milions de visites. Una xifra astronòmica si es considera el canal de transmissió de la serie i la inexistent promoció de la mateixa.

La Sexta va comprar la serie l'any 2008 i ja s’han realitzat tres temporades (actualment està en reposició continua de capitols), arribant a un total de sis temporades de més de 150 capítols, sempre dividits entre quatre o cinc sketxos.

La sèrie va néixer entre un grups d'amics de Basauri (País Vasc), ja que Rubén Ontiveros, el seu realitzador, i els actors Borja Pérez (gruísta de professió) i Joseba Caballero (treballador d’un laboratori químic) viuen al mateix barri tota la vida i tots els personatjes –bàsicament amics- conserven els seus noms reals. La serie va adoptar el format de videoblogger, ja que al 2005 era una de les modes d’internet i inicialmente ens van fer creure que les histories que li passaven a Borja Pérez eren reals, i no sorgides de la mà del guionista -a vegades guionistes- Rubén Ontiveros. Per això, en un principi, fins i tot es grabava en càmara oculta. Això es va anar perdent, sobretot en l’etapa de La Sexta, en que fins i tot es veia el darrera de l’escenari i l’equip de la serie –inclosos els guionistes- en moltes ocasions.

Gravat amb pocs mitjans en les seves primeres tres temporades, i molts més a partir de la cuarta, al comprar-la La Sexta, la serie es centra sempre a casa d'en Borja Pérez, i comença amb ell assegut a la vorera del llit, damunt d'una bànua lletgíssima -que no han canviat mai durant les sis temporades, ja que és una icona de la serie- i en la que Borja, d'una manera entusiasta, ens comença a explicar alguna historia. La historia sempre és interrompuda per abundants flashbacks que ens van donant una idea real de com han passat les coses, normalment molt diferents a com les explica Borja. I això és perquè Borja és una mena de paradigma de tots nosaltres, que a vegades mentim o volem veure les coses a la nostra manera, independentment de la realitat, per fer que aquestes passin exactament com volem o que, simplement, coincideixin amb els nostres interessos. Si no és així, la vida no ens interessa. Ara, després passa el que li passa a Borja, que en la major part dels casos la realitat ens acaba atrapant i en sofrim les conseqüiències, com si ens inculquessin una penitència.

No tots fem o hem fet les bestieses que fa Borja Pérez, les seves malifetes, els seus enganys interessats, els seus moviments pèrfíds, però si que tots hem fet, alguna vegada, alguna de les seves baixeses. La serie explota perfectament aquesta faceta tan humana i la contraposa amb el personatge de Joseba Caballero, una mena de consciència natural, que intenta avisar Borja de les conseqüències del que fa. El més important, però, és que en tot aquest procés, l’espectador es deixa el riure en la pantalla i s’ho passa molt bé. Personalment és de les series que conec que em fan més riure.

Una de les coses que a mi m’agrada més de la serie són aquests finals autoconcluyents. Si els fets que han passat en un episodi es continuessin desenvolupant en l’episodi següent les conseqüències serien devastadores, però els episodis de “Qué vida más triste” no tenen memoria –només l'elemental- i mai més es torna a parlar d’aquella bestiesa que ha fet Borja, i per tant, torna a començar de zero, perquè el personatge estigui net de qualsevol imputació de coherència i tingui així tota la llibertat d’acció que qualsevol de nosaltres desitjariem en la vida real.

També són molt divertits els capítols que obren una mica més les possibilitats del personatge, sobretot quan actúa de bona fè -que també acaba cagant-la- i això es veu més en alguns moments d’episodis fantàstics, on surt dialogant amb un dibuix animat que és en Bruce Willis, vestit amb el traje espacial d’Armageddon, o quan retorna al futur amb un “delorian” (clavat al de la pel·lícula) o quan toquen algun tema de ciència ficció o fantaciencia de l'antiga Serie B americana.

Finalment només destacar els tocs freak de la serie, sobretot en l'obsessió malaltissa amb la serie “Prison break”, les continues sessions de Playstation, els jocs i les pel·lícules bizarres, les camisetes del Pryca, i les coletilles com “¡toma, toma!, ¡flipa, flipa! o “¡Joseba, que cuando tienes razón se te da, se te da!

¡Adorable!

www.quevidamastriste.com

"Surcadores del cielo" (2008)

Aquesta pel·lícula d'animació, d'origen japonès, és d'aquelles pel·lícules que quan has acabat de veure-la estàs un quart d'hora pensant: "exactament... ¿què acabo de veure?". La resposta a aquesta pregunta, de to despectiu si voleu en relació a la pel·lícula, va transformant-se en una sensació completament positiva que acaba omplint-te i fent-te sentir bé, a mesura que te n'adones de la intensitat i dels valors de la pel·lícula. I, ja sabeu, que molt poques pel·lícules tenen la capacitat d'aconseguir aquest efecte beneficiós.
Anem a pams, però, perquè realment és una pel·lícula per parlar-ne. Primer de tot cal destacar que el director del film, Mamoru Oshii, té un curriculum que no te l'acabes en unes quantes sessions. Ve fent anime dels del 1984 i no cal entrar en gaires detalls, només cal dir que és el director de Ghost in the shell, per a mi un dels millors animes que he vist mai, i de la seva sequela, Ghost in the shell 2: innocence. per tant és un d'aquells directors que te l'has de mirar amb un cert respecte.
Ara bé, admeto que quan vaig començar a veure Surcadores del cielo -Sukai Kurora, en japonès, i The sky Crawlers, en anglès- no tenia ni punyetera idea de qui era el director, ja que la copia venia amb els crèdits en japonès i tampoc sabia que va estar anomenada al Lleó d'or de Venècia, el mateix any de la seva estrena. Per tant, la noció que la pel·lícula tenia classe la vaig anar recollint a mesura que anava entrant a la pel·lícula.
En segon lloc, comentar que està basada en una exitosa novel·la d'Hiroshi Mori, que compte amb cinc volums, i que relata una historia bèl·lica, embolcallada en un estrany to romàntic i desangelat.
En tercer lloc, s'ha de destacar l'estranya combinació dels diferents tipus d'animació. Des de la infografia més moderna al dibuix i moviment més clàssics, amb un resultat peculiar que dóna un to correcte al moviment i les expressions i amb uns fons sensacionals. Absolutament espectaculars les batalles aèries i els dissenys dels avions.
Entrant a la pel·lícula s'ha de dir que t'atrapa de seguida gràcies a les espectaculars, com deiem abans, escenes de batalles aèries, una trepidant acció i un realisme apabullant. Pel que fa als personatges protagonistes, de seguida notes que passa alguna cosa amb ells i és que són nens. No puc explicar més de l'argument perquè cal descobrir-lo per un mateix i és massa sorprenent, com per desvetllar-lo. Només destacar que la pel·lícula acaba sent una perceptible metàfora de la societat actual, en la que les persones han perdut una mica el rumb de les seves vides i dels seus valors. Sobretot, però, aquesta pèrdua de consciència humana, aquest no saber cap a on es va, es trasllada en el film, d'una manera cruenta, a la gent més jove, alertant del fort desencís i de la pèrdua total de les esperances en un futur que tenen actualment les noves generacions.
La pel·lícula expressa perfectament aquest sentiment perdut, amb un to completament desangelat i trist, que et cala fins a l'ànima, i et deixa en un estat de semiïnconsciència, de la qual no et retornes fins ben passada una bona estona del final de la pel·lícula.
Aquest compendi de sensacions i emocions són gràcies a l'estructura de la pel·lícula, construida en base a unes espectaculars escenes 3D aèries, amb molta acció, però que t'acaben baixant a la terra per seguir de prop aquests petits personatges que gairebé no parlen entre ells, i que la base de la seva comunicació són uns llarguíssims silencis, absolutament entenedors per a l'espectador. Un halo de misteri constant els envolta i planteja un munt d'interrogants, molts dels quals ni el director Mamoru Oshii ni el seu guionista Chihiro Itou es preocupen massa de respondre'ns.
Pel·lícula doncs, imprescindible pels fans de l'anime i per tots aquells que busquem pel·lícules que, de tant en tant, ens donin "alguna cosa més".

"Modern Family" (2009)

He tingut la sort de veure ja uns quants episodis d'aquesta serie que ha estat la revelació de la pasada temporada als Estats Units. I, com sempre, em pregunto per què no podem veure-la aquí, a Espanya, i a una hora prudent?(tampoc cal passar-la a les 3 de la matinada). Doncs perquè aquí, senyors, funcionen altres coses.
Des del capítol pilot que ja t'enamores de la serie. A mi, personalment, m'ha captivat perquè es tracta de la típica serie on, encara, el més important són els guions i els actors.
Tot gira al voltant d'una família, dividida en tres apartats: una família més o menys convencional, disneyana, de l'"american way of life"; una altra una mica més atípica, és a dir, un senyor gran casat amb una colombiana molt més jove que ell i que té un nen del seu anterior matrimoni d'uns 9 o 10 anys; i, la tercera família de la mateixa família, que són una parella de gays.
Amb aquestes premises i una realització molt actual, càmera en mà, sense preocupar-se gaire de ser massa fins o quadriculats, ens expliquen histories bastant senzilles, però en una forma divertidíssima. Els personatges són tremendament divertits i reals, com són també molt reals les situacions, que exploren aquells racons rancuniosos de les persones, els malentesos conjugals, les rebel·lies infantils i adultes, l'enemistat entre germans, les dificultats per entendre's entre un senyor de 60 anys i un nen de 10, o l'acceptació hipòcrita del matrimoni gay per part de la societat.
El més divertit, com deien, és la forma, d'una naturalitat aplastant. Les cosses passen com si passessin al davant de casa nostra i es complementen amb una serie de mini entrevistes personals als personatges, semblants a la confessió. Les confessions, en solitari o acompanyats d'altres membres de la família, generen un curiós subgènere de "gag" cómic, que nosaltres rebem a l'altre cantó del confessionari com a bons capellans amb la Coca-Cola enlloc del vi i les palomites enlloc de les hòsties.
¡És que m'encanta!

"Caprica" (2009)

Si una cosa he après dels americans i de les sèries de televisió és que poden fer el que vulguin, quan vulguin, on vulguin i tots els "vulguin" que s'us puguin ocòrrer. Ja vaig alucinar quan van ser capaços de fer set de les millors temporades de la historia de la televisió americana amb "The Gilmore girls", una sèrie de televisió centrada en la historia d'una mare i una filla que viuen en un poble de 9,000 habitants. Probablement la sèrie amb els diàlegs menys convencionals, més aguts i capritxosos de la televisió nord americana.
Dic això, perquè d'entrada sembla molt difícil per als guionistes i directors fer set temporades d'una serie amb aqu esta premisa. Però és que la de "Caprica" és brutal: s'atreveixen a fer una sèrie de televisió que passa 50 anys abans dels esdeveniments de la guardonada i mai prou ponderada "Battlestar Galactica", una serie de naus espacials, robots i robots humanoides, de caire intimista i gairebé filosòfic!
I van i s'atreveixen a fer el que n'anomenem una precuela. És a dir, a explicar-nos el perquè de tota la situació de les quatre temoprades de "Battlestar Galactica". És de bojos la idea.
La veritat, però, és que s'han atrevit a fer-la, i de moment, amb els tres episodis vistos, podem dir el següent: magn ífic l'episodi Pilot, amb un bon plantejament dels esdeveniments i amb fets inesperats i durs que comencen a plantejar el que serà la historia. El final és magnífic, amb una interessant trucada que pot comportar la destrucció de tot un món cinquanta anys després. Meravelosa i impactant la trucada.
Els altres dos capítols, si bé mantenen la mateixa qualitat tècnica i de producció ens porten més al que seria una serie de televisió del típic drama familiar, instigat per una serie d'esdeveniments dramàtics que no cal desvetllar. Les reaccions diverses, els diferents drames familiars, les amistats... tot ens porta per aquí. Per sort, "Caprica" té una motivació important i és que enmig de tot això, hi ha un món virtual, creat per l'avatar de la protagonista, que ens fa presagiar que ens portarà cap a derroters més interessants que ens explicaran el perquè de la destructiva relació entre robots (Cylons) i humans, a la serie "Battlestar Galactica" que li costa a la humanitat la seva destrucció (no desvetllo res, això ho sabem des de l'any 1978 amb la pel·lícula original titulada a Espanya "Galactica").
Interessant, doncs, de moment la serie. Veurem a on aquests intrèpids productors, directors i guionistes són capaços d'anar i de fer-nos hi anar amb ells.

"Alien trespass" (2009)

"Alien trespass" és una producció nord americana i canadenca absolutament peculiar. Intenta emular, i de fet ho aconsegueix, les antigues pel·lícules de ciència ficció dels anys quaranta i cinquanta i que tots nosaltres recordem de les sessions de Televisió Espanyola i que ens deixaven aquell regust estrany, mig amarg, perquè no acabavem d'entendre d'on sorgia tota aquella parafernalia de situacions, engins espacials, laboratoris, monstres i alienígenes. Alguns encara tenen malsons amb les diferents versions de Godzilla (àlies la sargantana de pelfa) i la seva competidora (d'una altra productora) tortuga voladora Gamera (àlies no puc ser més lletja), o amb aquells alienígenes que venien de l'espai en un magnífic blanc i negre, a vegades pastós, a vegades expressionista.
El que és genial d'aquesta pel·lícula és que tot i l'adopció del color -suposo que per adequar el producte a l'actualitat- no sembla tenir la intenció d'anar gaire més lluny que la de rememorar aquelles sessions davant l'antiga televisió i que ens provocava aquell gust dolcet-amarg en unes tardes (o vespre-nit, si el pare arribava tard) càndides, plenes d'imagineria i lluny de la digitalització actual.
El director deixa clara la seva idea de realitzar un divertimento per a ell mateix i pels fans d'aquestes pel·lícules quan és capaç de crear una atmosfera de tensió en un típic poble americà, quan una nau extraterrestre s'hi estrella (us recorda alguna cosa?); i, sobretot, ho ratifica quan en plena era de trucatges digitals, ell continua amb les clàssiques retroprojeccions en les que el fons era clarament sobreposat i es movia desafortunadament, intentant seguir l'acció dels protagonistes. Això sí, sempre sortia desenfocat.
El més meravellós de tot és l'alienígena, cutre que t'hi cagues. Més que cutre, espantós, i això enmig d'una producció curadíssima. Igualment, el platell volador, ens recorda altres platell il·lustres, com els que tenia el nostre amic Ed wood penjant d'un fil damunt de les seves maquetes.
El director de la pel·lícula, R.W. Goodwin, director entre altres d'una desena d'episodis d'"Expediente X", i productor de quatre temporades d'aquesta serie, té una prolífica i extensa carerra com a productor executiu i els seus contactes, entenem, li han permès realitzar aquest producte que té per objectius: primer, divertir-se ell mateix; segon, homenatjar el gènere; i, tercer, divernir-nos a tots plegats, ja que l'entreteniment està assegurat.
Magnífica la interpretació de Eric McCormack (àlies Will a la meravellosa sèrie "Will i Grace", en el seu paper de professor xiflat.

"Shoa" (Claude Lanzmann) 1985

"Shoa" és bàsicament un documental d'unes 9 hores de duració en el que es dissecciona d'una manera esgarrifosa i demolidora les diferents experiències d'un grup de persones supervivents en els camps de concentració nazis durant l'etapa anomenada "La solució final". Les experiències ens situen als llocs exactes on van ocòrrer els fets, amb els personatges que ho van viure i entre els que s'inclou alguns càrrecs de les SS alemanyes, així com alguns soldats, a més a més d'historiadors.
El documental, realitzat entre els anys 1980 i 1985, per Claude Lanzmann, i estrenat aquest darrer any, té un format senzill, bàsicament rodat amb una càmera de cinema i les limitacions estètiques que aquests tipus de càmeres comportaven a l'hora de filmar.
El realitzador va recórrer mig món, perseguint a persones que fossin capaces d'encarar-se amb aquells fets -tot i els anys que havien passat- i que s'atrevissin a explicar amb tota mena de detalls -el realitzador es fa pessat a l'hora d'insistir en això- la seva experiència als fatídics camps.
"Shoa" aporta detalls difícils d'escoltar per la seva realitat extremadament cruenta i inimaginable i, en més d'un cas, amb els personages abandonant davant la càmera i enfonsant-se en les seves emocions davant dels records inesborrables de la magnitud dels fets.